Natura al Berguedà.

Espais Naturals - Parc Natural del Cadí-Moixeró

Un Parc de gran extensió on podem trobar una enorme diversitat d'espècies de fauna i flora. Aquest conjunt muntanyós constitueix un representant excepcional dels paisatges propis dels Prepirineus Orientals. El tipus de roca predominant, majoritàriament calcària, ocasiona un relleu esquerp. Són particularment impressionants les cingleres de la cara nord de la serra del Cadí i el Pedraforca. L'espai gaudia ja des de l'any 1966 de la figura de protecció de Reserva Nacional de Caça, concretament anomenada Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual abasta actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Més tard l'espai corresponent al parc natural fou inclòs en el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís de Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la Vall de Gresolet.

Més tard l'espai corresponent al parc natural fou inclòs en el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís de Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la Vall de Gresolet.

Finalment, per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, de la Generalitat de Catalunya i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear, El Parc Natural del Cadí-Moixeró.

En l'àmbit europeu, el setembre 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), i l'any 2003 es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb major nombre d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas) d'acord amb la Directiva Hàbitats de la Unió Europea.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.060 hectàrees, forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya, essent l'espai natural que en conjunt ocupa una major superfície, aproximadament entorn de 433 Km 2. L'espai és format per dues unitats ben definides, la Serra del Cadí (meitat occidental), la Serra del Moixeró, i altres massissos més oriental com la Tossa d'Alp i el Puigllançada.

Es tracta d'un parc de muntanya, situat entre els 800 m al fons de les valls i els 2.648 del Vulturó; de gran interès per la seva diversitat geològica, la vegetació i la fauna.

Les dues grans serralades del Cadí i Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa, allargada de ponent a llevant en una extensió d'uns 30 km, a la divisòria d'aigües del Segre (la Cerdanya i l'Alt Urgell) i del Llobregat (el Berguedà). Els seus vessants, especialment els del nord, formen escarpades cingleres, amb parets gairebé verticals i valls profundament encaixades. Geomorfològicament la Serra presenta un contrast molt acusat entre els dos vessants oposats, els del nord formen escarpades cingleres, mentre que el vessant sud esdevé molt més suau. En el sector del Cadí i el Moixeró encara hi són manifestos els fenòmens periglacials i més rarament els glacials de l'alta muntanya.

Entre els paratges d'especial bellesa i atractiu podem citar, la serra del Cadí, la roca de l'Ordiguer, al vessant nord, que domina l'ampli prat del Cadí, l'esmentat Vulturó, punt culminant de la serra. També cal esmentar la grandiositat de la façana sud, especialment el sector que domina el poble de Josa de Cadí, flanquejat per la carena principal al nord i pel Cadinell (contrafort sud-oriental de la serra) a ponent. A la part més oriental d'aquest vessant hi ha les fonts del Bastareny (afluent de capçalera del Llobregat), de singular bellesa. A la serra del Moixeró, que culmina a les Penyes Altes del Moixeró, a 2.260 m, es destaquen els cingles del vessant meridional d'aquest cim i les extenses superfícies forestals del vessant septentrional, on es troben valls ufanoses com les del torrent de l'Ingla, la de l'estret de Canals o l'avetosa de Riu.

La Tosa, dita també Pedró dels Quatre Batlles (per tal que hi conflueixen els termes municipals de Bagà, Alp, Das i Urús) s'alça a 2.536 m a la banda de llevant del parc, i té indrets d'especial bellesa com la Pleta del Llamp, sota la roca del mateix nom, que domina la vall del riu Gréixer. Continua vers el sud-est, a través del coll de Pal, pel Puigllançada (2.409 m), que té grans extensions de pastures, especialment al vessant de Solana, en direcció -a través del tossal de Rus- a Castellar de n'Hug, on hi ha les espectaculars i conegudes fonts del Llobregat.

Des del punt de vista biogeogràfic, representa un valor únic a Catalunya, pel fet de constituir el sistema muntanyós calcari més extens i elevat dels Prepirineus Catalans.

Els elements que componen les comunitats faunístiques són predominantment Eurosiberians i submediterranis, tot i que també abunden els boreo-alpins i els mediterranis. La fauna vertebrada hi és molt variada i presenta una gran diversificació entre el vessant nord, amb una fauna pirinenca típica (tritó pirinenc, granota roja, musaranya cua-quadrada,...) i el vessant sud amb penetracions importants d'elements mediterranis (sargantana ibèrica, musaranya comuna,...).

Entre els mamífers destaca l'isard (Rupicapra rupicapra), que té en el parc una població demogràficament alta. Durant l'estiu, se'l pot trobar a les obagues i als indrets més alts mentre a l'hivern davalla o se situa a les solanes.

El cérvol (Cervus elaphus) i el cabirol (Capreolus capreolus), que s'havien extingit fa molts anys, han tornat a tenir presència al parc gràcies a les repoblacions que s'han efectuat darrerament. Un altre mamífer interessant és la marta (Martes martes), que habita a la majoria de boscos subalpins.

Es tracta d'un espai geològicament diferenciat de la resta de serres prepirinenques, pel fet d'estar format per materials margosos pertinents a la Depressió Central, alçats per efecte de l'orogènia alpina mentre es deposaven els conglomerats oligocens.

L'espai, de 4.569,5 Ha, es troba majoritàriament a la província del Solsonès, situant-se tan sols 355 Ha en territori berguedà, totes dins el terme municipal de Montmajor.

Tal i com es desprèn del seu nom, està format per tres unitats paisatgístiques diferenciades: la serra de Busa, de relleus montserratins, la serra dels Bastets i la mola de Lord. En conjunt, mercès a l'erosió diferencial i fluvial, el relleu és complex i molt trencat, malgrat existeixen alguns sectors de relleu suau, com per exemple el pla de Busa.

La vegetació dominant és la de tipus submediterrani, amb predomini de les rouredes seques de roure martinenc (Quercion pubescentis-petraeae). L'escarpat relleu, però, afavoreix la presència d'elements de tendència centreuropea a les fondalades i obagues, com són, molt localment, les fagedes, o les pinedes naturals molsoses de pi roig (Hylocomio-Pinetum sylvestris seslerietosum). Als vessant solells s'hi troben carrascars amb boix, que deixen lloc a les parts altes a les rouredes i les pinedes secundàries de pi roig. Així, sovint trobem una inversió d'hàbitats i faunística, que relega els elements més montans als fons de vall obacs, i on predominen els elements mediterranis a les parts més altes i assolellades.

A nivell faunístic representa el límit meridional de distribució per a diverses espècies de caràcter centreuropeu o boreal, com per exemple el picot negre. Hi són també destacables les comunitats liquenològiques, algològiques, i algunes comunitats botàniques de rocam, amb espècies singulars com l'orella d'ós, les corones de rei o les arenàries.